Emilio Lora-Tamayo (1950-2024). Passió per la Microelectrònica

És amb pesar que l'IMB-CNM rep la notícia, no per esperada menys trista, de la defunció d'Emilio Lora-Tamayo d’Ocón divendres 29 de març, vicedirector durant molts anys i director després (2008-2012) de l'Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM-CSIC) fins que va haver d'assumir altres responsabilitats fora d'aquest. Emilio va ser una d'aquestes persones resolutives i ben formades, a les quals en els anys de transició democràtica i d'acostament a Europa la història els va posar en la cruïlla de contribuir a la modernització del país. La seva va ser la d'impulsar una tecnologia tan complexa i tan facilitadora com la microelectrònica, sense la qual la societat d'avui dia seria irrecognoscible, i això ho va fer amb constància i passió.

Emilio es llicencia en Ciències Físiques per la Universitat Complutense de Madrid (1972) i continua la seva formació en el CEA-LETI de Grenoble (França), on comença la seva especialització en tecnologia microelectrònica, camp al qual dedicarà tota la seva labor investigadora. De tornada a Espanya, es doctora en Ciències, de nou per la Universitat Complutense de Madrid, entrant a formar part del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), com a Col·laborador Científic, adscrit a l'Institut d'Electrònica de Comunicacions (IEC-Torres Quevedo). És a l'IEC, juntament amb el Prof. Enrique Domínguez Ferrari, on es constitueix la Unitat Estructural de Recerca (UEI) de Microelectrònica, petit grup de recerca dedicat a la tecnologia microelectrònica amb dues línies de desenvolupament paral·leles: tecnologia MOS/CMOS i cèl·lules fotovoltaiques. En 1980 la UEI aconsegueix un dels primers projectes de la Fundació Ramón Areces per al desenvolupament de tecnologia fotovoltaica de baix cost; projecte que s'emporta en paral·lel amb el desenvolupament dels processos CMOS.

En aquesta època s'havia iniciat un projecte de construcció d'una Sala Blanca en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i es planteja la creació d'un Centre Nacional de Microelectrònica (CNM) amb diferents seus. La ubicació per a desenvolupar la tecnologia de silici es decideix que sigui la UAB, amb el beneplàcit d'Emilio Lora-Tamayo, que es trasllada amb el seu equip. Haurà de viatjar entre Barcelona i Madrid sovint fins que finalment es muda a Sant Cugat amb la família.

S'inicia en aquest moment l'aventura de l'IMB-CNM, el seu nou edifici i la construcció d'una Sala Blanca competitiva a nivell europeu, inaugurada en 1991, que permet el desenvolupament de diferents tecnologies microelectròniques en silici (CMOS, dispositius de potència, sensors, etc.), desenvolupaments que arriben fins als nostres dies. És en aquests anys quan es posa de manifest l'extraordinària capacitat de sacrifici, treball i gestió d'Emilio Lora en la seva qualitat de Director Tècnic del CNM.

En 1989 Emilio obté la Càtedra d'Electrònica de la UAB. Més enllà de la seva vocació de servei, els qui van compartir estretament amb ell tasques docents van poder experimentar la seva passió per l'ensenyament. Emilio gaudia parlant i discutint amb els alumnes, involucrant-se a més en tot allò que pogués resultar enriquidor per a l'ensenyament de l'Electrònica. Únicament els càrrecs de vicepresident i president del CSIC li van apartar de la docència. Les seves dues etapes com a rector en la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) i en la Universitat Camilo José Cela (UCJC) van suposar per a ell el colofó d'aquesta faceta.

Amb el CNM consolidat i ben situat a nivell internacional, Emilio passa a aplicar les seves capacitats de gestió com a Vicepresident i, posteriorment, com a President del CSIC en dos períodes diferents. Es dona l'anècdota de ser l'únic cas en què han estat presidents del CSIC un pare i posteriorment el seu fill; i també l'únic cas en què la mateixa persona ha estat nomenada president per dues vegades no consecutives. El final de la seva carrera científica ha estat dedicat plenament a la gestió des dels seus llocs de Rector de la UIMP i de la UCJC.

Emilio va contribuir a l'impuls de la recerca en Nanotecnologia a Espanya, tant des dels seus càrrecs de direcció com d'investigador. Va tenir un paper molt rellevant en l'estructuració de les activitats en nanotecnologia al campus de la UAB, i en la implicació del CSIC en la creació de l'Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (actualment ICN2). Va apostar per l'atracció de talent, facilitant, sovint en contra de l'entorn immediat, que investigadors joves poguessin desenvolupar les seves carreres i demostrar la seva vàlua.

Durant el període entre les seves dues presidències, Emilio va tornar a la recerca, i per a això, va realitzar primer una estada en la Universitat de Berkeley (University of Califòrnia, Berkeley), on va compartir espai i experiències amb actors claus de la recerca en microelectrònica i nanotecnologia. Per exemple, Emilio va entaular amistat amb Jeff Bokor, qui va ser un dels principals artífexs del desenvolupament la tecnologia de fabricació de FinFETs, el tipus de transistor que actualment utilitzen els xips semiconductors. En reincorporar-se a l'IMB-CNM, va implementar conceptes i procediments de Berkeley, i va promocionar projectes i activitats per a integrar la nanotecnologia amb la microelectrònica. Gràcies a ell, vam poder establir una tecnologia per a la fabricació massiva de nanotubs de carboni, la qual cosa va ajudar a crear l'entorn propici perquè, per exemple, el campus de la UAB hagi arribat a estar en la primera línia internacional en recerques al voltant del grafè.

Hem de valorar la seva capacitat per a promoure col·laboracions, facilitant-les no sols per la seva generositat a permetre aprofitar els seus contactes, sinó també trobant maneres de franquejar barreres administratives.  A tall d'exemple, va intervenir activament en l'organització del congrés MNE 2006 a Barcelona, va idear projectes interdisciplinaris i va participar en la creació de xarxes internacionals, com la fundació del consorci NFFA, que perdura encara avui com una de les grans accions europees en Nanotecnologia.

La culminació d'un esforç col·lectiu

L'IMB-CNM és el que és gràcies a l'esforç il·lusionat i col·lectiu de tota la gent que s'ha sumat a una trajectòria de prop de quaranta anys que ha permès desenvolupar al nostre país tecnologies del minúscul per a afrontar reptes majúsculs. No obstant això, en el moment en el qual tot estava per fer, les persones implicades eren necessàriament poques, i a la il·lusió i a la passió, que fins i tot compartim avui, se'ls unia la transcendència i la responsabilitat de tirar endavant una cosa completament nova. Emilio va ser una d'aquestes persones claus que, en el lloc adequat, el moment adequat i amb les capacitats adequades, van contribuir al fet que l'IMB-CNM veiés la llum i esdevingués en el que és ara.

Emilio ens ha deixat uns dies després de conèixer-se la bona notícia de l'obtenció del segell d'excel·lència María de Maeztu per l'IMB-CNM, alegre culminació de l'aventura compartida de la qual amb passió va formar part des del seu inici.

E.P.D.